En valencià, per favor.

Fa temps que estic adonant-me que l'estudiantat del Màster en Assessorament Lingüístic, tot i haver cursat la titulació de Filologia Catalana, no ha assolit totes les competències lingüístiques que caldria. Aquesta observació ha estat fruit d'escoltar-los parlar, expressar-se i escriure. Sovint el cervell em fa un toc posant l'alerta, inconscientment, davant errades del tipus *pues, *entonses, *infermetat, *en el que i d'altres que em fa vergonya fins i tot recordar. Ara cal preguntar-nos el motiu d'això. Per què un estudiant de Màster fa servir tants castellanismes en el registre estàndard de la llengua, parlant amb companys i exposant un treball o parlant amb un professor. 

Se'ns ha exigit tan poc durant la titulació que ara no som conscients de la importància que té fer un bon ús de la nostra llengua? En quin nivell quedem nosaltres com a filòlegs si ens presentem davant d'X persona parlant d'aquesta manera? En el registre col•loquial a tots se'ns ha escapat en algun moment una paraula fora de lloc, una expressió pròpia del castellà o hem fet alguna errada -som humans-, però en la facultat hauríem de tractar un poc millor la llengua que ens van ensenyar de menuts. Eixa llengua que parlaven els nostres avis i que ha passat als nostres pares i a nosaltres... Eixa llengua materna que tant hem defensat, per la qual hem lluitat. Eixa llengua que porta darrere una història, una cultura i uns noms propis que li han donat sentit i forma. Eixa llengua que hem de conservar i cuidar perquè forma part de nosaltres o, almenys, jo així la sent. 

Feliç Dia Internacional de la Llengua Materna.