La notte

Hoy es una de esas noches abstractas, difusas, contradictorias. Momentos de cambios se han presentado en mi vida de la manera más brusca e inesperada, de esos que no sabes ni cómo reaccionar ante ellos pero te ponen en la tesitura de verte obligada a cambiar completamente tus hábitos, tu comportamiento e incluso tu forma de ser de manera obligatoria.

Qué complicados se vuelven al principio los cambios y qué poco me han gustado durante toda mi vida... Pero así es esto, porque "estamos de paso" y a veces no hay otra opción que resignarse y seguir adelante, sacando fuerzas debajo de las piedras si falta hiciera y lo que tenga que ser, será. O no.

Pasadas dos semanas puedo decir que no sigo siendo la misma persona que antes era. A base de circunstancias, momentos y personas que han influido en mí puedo decir que me he convertido en una persona diferente mucho más fuerte de lo que esperaba de mí misma, capaz de enfrentarme a aquello que me perturbaba y, no diré que feliz -porque mentiría-, pero sí con una capacidad de asimilación ante hechos muy diferente.

Antes que la vida me diera una paliza emocional y entrara en un bucle tan hondo que no había tocado nunca antes -y espero no volver a tocar-, no podría describir cómo me sentía. Supongo que cómoda, pero a la vez preocupada. Esa preocupación no ha desaparecido, pero lo hará, tarde o pronto y estoy convencida. Realmente sí recuerdo las cosas que hacía antes de estas dos semanas y, sobre todo, cómo afrontaba aquello que no me gustaba y ahora soy consciente que mi "yo" no es ya el mismo "yo" que antes, podría decir que se ha transformado y materializado en una persona que solo piensa en alcanzar unas metas que valen la pena y que son aquellas por las que he luchado toda mi vida. Qué absurdez pensar que éstas no se puedan compaginar con una persona..., pero parece que la vida así lo ha planteado. "Intereses distintos", lo llaman. Yo prefiero no ponerle etiquetas y decir que sigo tan enamorada de los recuerdos como el primer día; recuerdos inolvidables vagan dentro de la atmósfera de mi nueva vida.

Es difícil explicarle al mundo cómo te sientes después de un golpe tan fuerte, no saber ni cómo empezar a explicarlo es duro, así que es mejor empezar haciéndolo por ti misma: por cómo te sientes y qué es lo que quieres o deseas. Desgraciadamente, el "querer" no se compagina con el "poder" y es la consecuencia principal del cambio.

Recuerdo cuando el día 31 de diciembre deseaba que se acabara pronto el año 2013 porque el 2014 sería "mi año" y ahora, a pesar de haber sufrido, no echaría el tiempo atrás. Quizá por revivir algunas situaciones, sí; pero por otro lado, el constante cambio al que estamos sometidos los humanos provoca una adaptación instantánea -aunque pasen meses-, al devenir.

¿Qué voy a hacer ahora? Me pregunto cada noche antes de quedarme dormida y no obtengo respuesta sensata... Se me ocurren tantas y tantas cosas con las que dar un giro a mi vida, que a pesar de eso ya ha empezado a girar con buenas perspectivas pero el hecho de no poder compartirlas como quisiera, me abruma. De lo único que estoy segura es de la independencia personal que mantengo ahora mismo en mis días, que tampoco sé seguro si es lo que quiero, pero es lo que tengo, y como mi mente va más deprisa que mi boca cuando hablo o mis dedos cuando escribo, no sé qué me apetece en estos momentos que no sea coger el coche cada día e irme a la playa cada día porque solo el simple contacto con la arena y los rayos de sol sobre mí son, ahora, mi mejor método para alcanzar la calma...

Prefiero no hablar de proyectos futuros, pero mi 2015 ya está planteado de una manera que nada me haría cambiar de opinión respecto a este, pero me falta algo... Y ese algo está tan lejos ya de mí que ni siquiera puedo rozarlo con mis palabras...

Sé valiente para decir "adiós" y la vida te recompensará con un nuevo "hola". Vale, sí. Mucha frase bonita, mucho proverbio y mucha cita pero ¿nadie piensa en la realidad?, ¿alguien se aplica todos estos pensamientos de verdad?

Si el karma existe, que vuelva de nuevo y me muestre que de verdad soy como soy tras los ojos de las personas que han estado a mi lado estas semanas recompensándome con algo que me haga sonreír y llorar, pero de alegría.

Buonanotte.

Trenes

Todos  los días se han de tomar decisiones, nada ocurre por arte de magia. Algunas de ellas son tan simples como qué comer o por dónde cruzar una carretera, pero a veces hay otras mucho más grandes e importantes que pueden darle un cambio drástico a la vida y la de aquellos que están alrededor. Ahora, en el presente, con nuestros actos sabemos que el futuro siempre está en constante cambio, y por ello nos vemos indirectamente obligados a aprovechar las oportunidades que lleguen para alcanzar un futuro mejor, más estable, más lineal, de acuerdo a las perspectivas con las que lo concebimos en este mismo momento, el presente. El momento es ahora y no después o pasado un tiempo.

En la vida están los trenes. Trenes que te acercan o te alejan del destino. Los hay que pasan una sola vez en la vida y son esos que son capaces de enseñar a sentir cualquier cosa de forma fugaz. Puede que pasen miles de trenes pero solo unos cuantos podrán hacerte sentir que la vida es ese sentimiento que nos traslada de estación en estación encontrando ese lugar que algunos llaman destino y otros, simplemente casualidad. La casualidad de conocerte. La casualidad de poder llegar a la estación correcta y decir que yo fui una de las personas que cogió el tren que me transportó a tu mirada, a tus labios, a tu vida.

Esos trenes que solo pasan una vez en la vida, o varias, tarde o temprano dejarán de pasar. Quien dijo esto, probablemente fuera alguien que perdió el viaje que quería hacer y no esperó el siguiente tren. Debió perder sus esperanzas y acabó abandonando sus sueños e ilusión viendo cómo se marchaba el tren a lo lejos. Pensaría que era la única oportunidad para ser libre y quizás sus ganas de vivir crecieron a la misma velocidad con la éste partió entre los incontables carriles. Cierto es que el tren no iba a esperar por él ni por nadie. 

Cuando pase el tiempo y recuerdes ese momento en el que lo dejaste marchar recordarás cuán cómodo y cuánta estabilidad podría haberte ofrecido montar en él y disfrutar ese viaje. Si se marcha, existirán dos opciones: la lamentación por haberlo dejado ir, o coger un taxi, un avión o, sencillamente, continuar caminando viendo a lo lejos marchar el tren tomando otro destino.

Solo tú puedes elegir subirte o dejarlo ir.

"Who can say when the roads meet. 

That love might be in your heart, and who can say when the day sleeps if the night keeps all your heart... "

Para cuando sepas algo de mí.

Si sabes algo de mí, no le expliques a nadie lo que fuimos, lo que yo fui para ti y tú para mí, ni qué hubiéramos sido. La primera razón es que nadie te creería y pensaría que exageras porque nada ni nadie podría haber sido tan verdad ni tan cierto. Evita que se rían y te den ánimos para seguir, pues es la única manera que tienen los amigos de hacernos olvidar. O lo intentan, al menos.

Si tienes noticias mías, no digas nada y sonríe, no preguntes qué tal ni si estoy bien ni mal. La gente ya te lo hará saber, y además, con detalles. Sin quererlo, irán naufragando restos de mí contra la orilla de tu nueva vida y algunos recuerdos quedaran varados en la playa donde nunca más volverá a salir el sol. Si me ha ido bien, no tardarás mucho en saberlo tampoco, lo único que harán todos será ensombrecer tu alegría echando mis éxitos como alcohol en alguna herida que te haya quedado mía. Qué sabrá la gente de tu alegría... Yo, que la tuve en mis manos y que la pude acariciar como quien acaricia la felicidad y la calma a tu lado.

Igualmente, nadie sabrá lo que sentirás ni pensarás el día que sepas de mí porque nadie puede, ni debe saberlo. Quizá solo sentirás un resquicio de dolor por esa ecuación que creíamos resuelta pero siendo incapaces de despejarla hasta el final. Puede que sientas el malestar de alguna pregunta por no haber cerrado el signo de interrogación que quedó pendiente y puede también que sientas un qué hubiera pasado si... Sobre todo, sé seguro que sentirás cómo algo entre tú y yo siguió creciendo hasta cuando nos separamos, algo tan grande como el vacío que dejamos al volver a ser dos.

Eso sí, intenta no dar un frío portazo a mis recuerdos. Piensa al menos que llevarán días, meses e incluso años vagando por ahí, quizá abrazados a alguna excusa para poder manifestarse. Son aquellos recuerdos que fabricamos tú y yo, con las mismas manos y sentimientos con los que construimos sobre los cimientos de un bonito pasado un futuro idóneo que jamás fue. Hablo también en nombre de esas anécdotas sin sentido que solo nos hacían gracia a ti y a mí, y que fueron escritas en una lengua muerta de un par de paladares exquisitos como los nuestros.

Si sabes algo de mí, eso significará muchas cosas, entre ellas, que por mucho que lo intenté, no fui capaz de irme tan lejos de ti como quería. Otra, que por mucho que lo desearas, tú tampoco pudiste evitar quedarte tan cerca de donde una vez fuimos felices y, por otro lado, que tu mundo y el mío siguen con un pronóstico estable dentro de la gravedad que nos envuelve, muy a pesar de no compartir el mismo techo.

A partir de ahora, no te preocupes, yo estaré bien. Me conformo con que algún día tengas noticias de mí, me conformo con que alguien vuelva a morderte de alegría y me basta con saber que algún día mi nombre volverá a rozar tus oídos y pasar por tus labios, esos que ahora abres ante cualquiera que pregunte algo sobre mí. Por eso, cuando mi nombre o mis recuerdos aparezcan, hazle ver al mundo que eres tan feliz que ni el más mínimo recuerdo a mi lado es capaz de moverte y traerte hacia mí.

Desgraciadamente, a estas conclusiones solo llegas cuando el destino te hace sombra.

50. Su recuerdo y la imposibilidad de darle otro sentido más que el que tuvo entre tú y yo.

Per què cremem les falles?

A València, una de les coses que més m'estime és passar exactament 19 dies seguits de festa -i quasi sempre, estirant un poc el període fins el dia següent, el dia 20-. 

Des del primer dia del mes de març ja tenim les mascletades a les 14.00 h, el dia 15 plantem les falles i el 19 les cremem. I per què les cremem? Molta gent que ve des de fora de la nostra ciutat s'ho pregunta: ¿Y por qué queman esos monumentos tan bonitos? Qué pena..." I aquest tipus de preguntes es fan tots els anys, perquè sempre gaudim les nostres festes amb tot el món que vinga i vulga celebrar amb nosaltres part de la nostra cultura.

Fa uns dies vaig veure l'anunci d'Amstel, relacionat amb les falles i, en concret, respecte la cremà. 

Em va parèixer un anunci preciós i em va sobtar la frase quemamos las fallas para quemar lo que nos disgusta. Em va fer pensar en tot allò que voldria que se n'anara ben lluny i no tornara, com els problemes de salut -ja no sols meus, sinó de tot el món-, que desapareguera la fam en el món, que famílies deixaren de ser desnonades, que no hi haguera patiment, que es deixara de maltractar persones i animals cada dia, que la justícia fóra més justa i que tot allò que fins ara no ha funcionat com s'esperava, canvie. Que es tingueren més en compte les persones majors, que els valors morals com l'educació no canviaren i que ser respectuós fóra un dels principis de cada persona per poder conviure en el gaudi de la calma. 

Que canvie la forma que tenen els polítics d'actuar, que pensen més en nosaltres... que el fum de les falles cremant-se faça desaparèixer tot allò incòmode que és present en aquests moments, que les persones pensaren un poc més en qui els envolta i deixaren de mirar-se tant el melic per donar pas de nou al companyerisme, a l'amistat, a les relacions personals. Que les coses no siguen fàcils no significa que les hagen de posar més difícils...

A eixes persones... Els desitge que l'olor del fum del foc el dia 19 de nit els faça pensar com són, com fan sentir el món que els envolta i, abans que res, es pregunten si de veres les falles fan renàixer les coses bones deixant lluny les roïnes, deixaran que així siga perquè la vida passa i les persones també, però hi ha algunes amb les quals has compartit tant que, en anys, pensarem en aquells temps... Aquells temps que ara ens pertanyen i no aprofitem. Anys que no s'oblidaran, anys en què creixem mentalment a una velocitat sorprenent, anys en què coneixem persones increïbles, anys que ens obren portes, anys que són dignes de compartir amb la gent amb la qual has viscut tant durant temps enrere i ara et fa sentir una mena de nostàlgia i no entens la raó, després de tot...

Temps per recapacitar. Per a tots els valencians i valencianes. Per a tota la gent que ens visita. Per als amics que estaven al teu costat i ara ja no. Per als companys que ho eren i ara ja no. Per als familiars amb els quals has barallat en algun moment. Per a eixe veí que ahir no et va saludar i et va sentar malament. Per als professors i professores. Per a eixes persones que vas conèixer un dia en un curs i saps que no oblidaràs. Per a aquells que t'intenten enfonsar i saben que no poden aconseguir-ho. Per a aquells que s'esforcen en fer-te somriure cada dia amb un missatge. Per a aquells que han decidit triar un camí diferent perdent la relació existent que hi havia. Per a tots i totes... Penseu. Recapaciteu. Reflexioneu. Com més us agrade, però feu-ho. 

Per tancar aquesta breu entrada sobre les falles, la renovació espiritual i el canvi personal, us deixe una frase que, per a aquestes dates, sembla un tant apropiada...:

«...Que el fum, el foc i el canvi de ninots a cendres aconseguisca el mateix en les persones: obrir portes que ja estaven obertes abans i, sense saber exactament amb quina ràfega de vent, en tornar les vas trobar tancades...»

Aprenentatge, comunicació i màrqueting lingüístic en el món digital

Bon dia! Buenos días! Bos días! Egun on!

Crec que, després de l'experiència viscuda al curs de la Diputació de València m'era obligatori escriure una entrada contant tot allò que he viscut durant els tres dies de durada que va tenir, a mode de síntesi i sota el meu punt de vista.

En primer lloc, m'agradaria fer una recapitulació dels moments que van donar començament al curs i aquells que em van parèixer més importants, sense deixar de costat d'altres tot i no parlar d'ells en aquesta entrada.

Aquesta imatge va suposar l'inici del que va ser, més tard, sinònim d'aprenentatge, de conèixer gent meravellosa en tan poc temps, de motivació personal, de col·laboració, de companyerisme i, sobretot, de fer-me sentir una més entre tots els professionals que hi eren al curs. 

Després de comprometre'm a assistir-hi i abans que començara, vaig interactuar via Twitter amb Iñaki Murua, un dels tres participants que ens va oferir els seus coneixements sobre estratègies d'aprenentatge de llengües durant la jornada de dimecres i també amb Immaculada Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València. El fet que m'incloguera en els tuits Iñaki Murua em va implicar en els aspectes que anava a tractar en la sessió, amb la qual cosa encara vaig tindre més interés, així que puc dir que integrar-me va ser una molt bona #estratègia ;-) 

"I què és 'estratègia'? Estratègica eres tu."

Reconec que un dels missatges que més em va sorprendre i em va fer il·lusió va ser aquest:

Per un moment vaig sentir que formava part de l'equip, tot i ser estudiant, per poder realitzar la tasca de community manager del curs. Vaig acceptar la proposta d'immediat i el resultat va ser fer el seguiment dels tallers de Nel Vidal, Iñaki Murua i Daniel Cassany via Twitter a través dels hashtags #NelVidal, #estratègies, #estrategias i #DCassany.

Els diferents tècnics lingüístics d'alguns ajuntaments em van fer promoció via Twitter per poder seguir les tres sessions, la qual cosa em va agradar pel fet de poder col·laborar d'alguna manera en el curs. Vaig parlar amb gent que feia temps no veia, com el tècnic i company que vaig tindre durant la meua estada a l'Oficina Municipal de Promoció del Valencià (OMPV) de l'Ajuntament d'Alaquàs i vaig conèixer altre tècnic lingüístic amb el qual vaig interactuar també via Twitter, responsable del Gabinet de Promoció del Valencià de l'Ajuntament de Sagunt. Tot i haver parlat molt poc, espere retrobar-lo prompte, a ell i a la resta dels participants, així com la tècnica lingüística de l'Ajuntament de Moncada. 

Les tres sessions em van parèixer molt interessants i entretingudes, tenien una durada de cinc hores cadascuna amb el corresponent descans per esmorzar però reconec que vaig aprendre moltíssim i se'm van fer molt curtes. M'agradaria donar les gràcies públicament per poder tenir accés als documents que van fer servir en les presentacions perquè són de molta utilitat, sobretot per a mi, que encara sóc estudiant. 

Un dels aspectes més positius als quals arribe fent una reflexió del curs és que vaig acabar-lo amb moltíssimes ganes d'aprendre gallec i euskara -com diria el senyor Murua, L5 i L6, en el meu cas-. Però el més important és que no sols jo vaig sentir eixes ganes i motivació, també ell i Nel Vidal, per aprendre la meua llengua, la qual cosa em fa sentir agraïda perquè veure com hi ha interés en conèixer el valencià i aprendre'l fa que se'm dibuixe un somriure!

D'altra banda, per desgràcia no vaig tindre oportunitat de parlar amb Daniel Cassany i donar-li l'enhorabona el tercer i últim dia del curs, però he de dir des d'ací que em va semblar una sessió molt interessant. Va tractar temes com les xarxes socials, molt de moda en aquesta època, de com en fem ús i quina manera tenim d'aministrar-les, entre d'altres temes. 

El segon dia del curs no volia que arribara el tercer perquè suposava la finalització d'aquest i estava realment contenta amb l'experiència viscuda, però com diuen: "todo lo bueno se acaba", espere poder assistir la propera vegada que s'organitze perquè va ser una experiència inoblidable. 

Finalment, vull agrair-li a Immaculada Cerdà les paraules que em va dedicar per haver assistit i col·laborat. Realment va estar un plaer formar part de tots vosaltres durant els tres dies i que, gràcies al curs, he conegut persones que m'estan aportant molts coneixements tot i haver finalitzat aquest. Via Twitter, via Facebook i a través dels arxius compartits en GDrive i/o Dropbox, tinc material per continuar ampliant les meues competències dels temes que van tractar i per continuar amb el meu propòsit d'aplicar els meus coneixements de gallec i euskara.

Gràcies a tots i a totes per donar-me l'oportunitat de ser la "secretària" i relacionar-me amb vosaltres. 

Hasta luego!

Fins després!

Ata logo!

Gero arte!

En valencià, per favor.

Fa temps que estic adonant-me que l'estudiantat del Màster en Assessorament Lingüístic, tot i haver cursat la titulació de Filologia Catalana, no ha assolit totes les competències lingüístiques que caldria. Aquesta observació ha estat fruit d'escoltar-los parlar, expressar-se i escriure. Sovint el cervell em fa un toc posant l'alerta, inconscientment, davant errades del tipus *pues, *entonses, *infermetat, *en el que i d'altres que em fa vergonya fins i tot recordar. Ara cal preguntar-nos el motiu d'això. Per què un estudiant de Màster fa servir tants castellanismes en el registre estàndard de la llengua, parlant amb companys i exposant un treball o parlant amb un professor. 

Se'ns ha exigit tan poc durant la titulació que ara no som conscients de la importància que té fer un bon ús de la nostra llengua? En quin nivell quedem nosaltres com a filòlegs si ens presentem davant d'X persona parlant d'aquesta manera? En el registre col•loquial a tots se'ns ha escapat en algun moment una paraula fora de lloc, una expressió pròpia del castellà o hem fet alguna errada -som humans-, però en la facultat hauríem de tractar un poc millor la llengua que ens van ensenyar de menuts. Eixa llengua que parlaven els nostres avis i que ha passat als nostres pares i a nosaltres... Eixa llengua materna que tant hem defensat, per la qual hem lluitat. Eixa llengua que porta darrere una història, una cultura i uns noms propis que li han donat sentit i forma. Eixa llengua que hem de conservar i cuidar perquè forma part de nosaltres o, almenys, jo així la sent. 

Feliç Dia Internacional de la Llengua Materna. 

Saber parlar correctament condueix a saber redactar normativament?

Disposem actualment d'un gran ventall de pàgines web i recursos informàtics a través dels quals hi ha la possibilitat de realitzar consultes i, fins i tot, aprendre aspectes de la llengua com, per exemple, la terminologia específica de l'àmbit administratiu relacionada amb la redacció coherent i adequada de documents d'aquest tipus com són les comissions informatives, les diligències, les convocatòries de reunió, les actes... Gràcies a l'era digital, a la informàtica i a l'era d'Internet en general, encara fem servir recursos en format imprès però la societat sap i té més en compte que el fet de trobar quelcom és més accessible i ràpid fent un clic en un ordinador amb connexió a Internet. Sovint ens trobem davant dubtes i errades que no sabem corregir i amb els quals necessitem assessorament especialitzat en la normativa lingüística. És per aquest motiu que algunes administracions públiques, entre d'altres, posen a disposició de tothom eines informàtiques que abasten tots els camps de la llengua, de l'aprenentatge i l'assessorament lingüístic. 

Com a graduada en Filologia Catalana i estudiant del Màster en Assessorament lingüístic i cultura literària amb l'itinerari d'aplicacions i investigació en l'administració pública i empreses editorials, encete aquest bloc per donar inici al tractament d'aspectes lingüístics que crega interessants, a la redacció d'informació o esdeveniments relacionats amb la llengua i amb la normalització i normativització lingüística, i sobretot, pose a disposició de tots els usuaris el lliure accés a aquest espai, en el qual podrem interactuar i ajudar-nos a conèixer totes les eines de què disposem quan parlem d'assessorament lingüístic.

Davant el plantejament de tenir a aquestes alçades tot tan informatitzat, fins i tot els cartells de publicitat que hi ha a la ciutat de València i a moltíssims pobles, caldria plantejar-nos la següent qüestió: és necessari l'assessorament lingüístic en la nostra vida? Vegem i comentem la fotografia que acompanya aquest escrit inicial. Va ser presa el dia 4 de novembre de 2013 aproximadament a les 21.25 h de la nit, al tren regional d'Alacant que tenia com a final de trajecte l'Estació del Nor (Nord) de València. El fet que existisca aquesta mena d'errades a l'hora d'escriure en la nostra llengua -i fer-ho públicament- fa que siga necessari donar-li un poc més d'importància a la promoció d'un valencià correcte a tota la societat perquè sempre hi haurà algú que puga corregir i redactar adequadament els textos i evitar així que, no només als filòlegs, sinó a tots els usuaris els sagnen els ulls com em va passar a mi anit gràcies a Renfe.

L'assessorament lingüístic també recull la correcció d'errades, l'ortologia, l'aprenentatge lingüístic i especialitzat. En aquest cas, es podria haver evitat precisament aquesta errada lingüística si s'haguera fet una senzilla consulta amb el ja citat clic als enllaços disponibles a la xarxa. Podríem parlar d'incomptables errades que caldria solucionar i per això hem arribat ací, per ampliar, conèixer, estudiar, corregir, redactar, ensenyar i tractar els coneixements i les destreses adquirides gràcies a la formació d'aquests darrers anys, però aplicades a les TIC dins l'assessorament lingüístic. Comencem?